·
TEL. 93 765 02 59 · EMAIL brianxa@brianxa.cat
L'escola Brianxa ja ha celebrat el seu 50è aniversari (curs 2008-09), són 50 anys d'un centre amb una història ben peculiar que es va reflectir en el llibre "50 anys de l'escola Fibracolor-Brianxa". Per plasmar la història del centre en aquest apartat del web de l'escola, utilitzarem el pròleg del llibre que ens explica el següent:
Sóc l'escola i vull prendre la paraula:
Aquells que mesuren el temps amb rellotges i calendaris diuen que ja han passat cinquanta anys; jo... ni me n'havia adonat. De fet, a l'escola sovint confonem els anys amb els cursos, diem l'any passat des de setembre quan parlem de juny, o esperem el proper any des de maig quan ens referim al proper setembre.
No, de veritat, ni me n'havia adonat.
I ara volen que expliqui la meva història, que desgrani aquests cinquanta anys i faci memòria, que escrigui en poques ratlles tot el que he viscut.
Impossible!
No hi ha només històries, anècdotes, aventures o realitats rere vidres de color particular; hi ha i he viscut sentiments, futurs als núvols, esperances, projectes, anhels i somnis, molts somnis; i això... perdoneu, això ni és fàcil ni és curt d'explicar. Quan intento fer memòria, quan intento parlar dels meus inicis, no ho puc fer de cap manera deslligant-me de Fibracolor. Una fàbrica sense por, agosarada, la qual, vencent als seus inicis reptes constants de producció i qualitat, se'n marca un de prou allunyat de les tintures i els estampats, del blanc intens, del blau ultramar o els curosos i primmirats acabats. Molt més enllà de l'estadística i la productivitat (avui inimaginable i sota l'etiqueta de despesa inútil) i com a complement als serveis que en la seva vessant social facilita a la colònia tèxtil que l'envolta, i als treballadors que la fan funcionar, la fàbrica es proposa proporcionar educació als seus fills, al cap i a la fi seran els seus treballadors del futur. És aquesta, doncs, la meva primera llavor, el meu primer brot i les meves primeres fulles.
Ironies de la vida!
Qui em va donar vida, qui em va fer primer néixer i després créixer, ara, quan jo estic a punt de celebrar aquest cinquantè aniversari entusiasta, confiada en el futur, plena de vida i de projectes, ella, la fàbrica, la que em dóna la primera empenta, ha tancat les seves portes sense futur ni esperança, ni tan sols confiança en una més que incerta providència.
Però, als anys 50 i 60 quin era el sistema educatiu?
Ha canviat tant i tan sovint que ja gairebé ni ens recordem de quin era el sistema educatiu que funcionava pels meus inicis. Educació primària, un curs d'ingrés i batxiller elemental, de primer a quart; després la revàlida; un cop superada, l'alumne començava el batxiller superior, dos cursos, cinquè i sisè, amb la possibilitat d'escollir lletres (amb Llatí i Grec) o ciències (amb Matemàtiques i Física); després d'aquest dos cursos una nova revàlida abans de començar el PREU (pre-universitari) i després, les aules de la universitat. Aquest era el pla educatiu que esperava als alumnes un cop superada la primària i l'ingrés, un curs específic de preparació a aquest batxiller elemental.
Però fer el batxillerat elemental a Tordera era gairebé impossible; hi havia la possibilitat de preparar-se per lliure, sense classes presencials i a casa, per pròpia voluntat, amb l'ajut dels mestres de l'escola pública i sempre a partir de les cinc, per anar-se a examinar a final de curs a Girona.
Són, doncs, les ganes d'atendre els fills de treballadors amb possibilitats de seguir els seus estudis, la principal raó que impulsa el senyor Vecino, aleshores director de la fàbrica, a organitzar el batxillerat a les meves aules; pagava la pena donar una oportunitat real als qui, amb capacitats i ganes, volien provar-ho.
Serà el curs 1959/60 quan es posa en marxa aquest inicial projecte amb dues aules: la de preparació pels batxillerats, amb nois i noies de diferents edats fent cursos diferenciats però al mateix espai, com si d'una escola unitària es tractés, sota la supervisió de la Joana Oliveda i Rigau. Almenys un any abans una aula de pàrvuls picava l'ullet al futur, sota la responsabilitat de la senyoreta Elisa. Totes dues en règim d'escola mixta, tota una innovació pel moment històric que estàvem vivint on, el més usual, era nens per una banda i nenes per l'altra (no podem oblidar la línea pedagògica imperant de l'escola franquista).
La Joana Oliveda i Rigau era filla de Capmany i, en arribar a la meva estrena, ella també s'estrena; comença la seva feina de mestra en mi i en mi l'acaba ja que, un cop es casa, al cap de dos anys, marxarà cap a Girona i es farà càrrec de la llibreria Carlemany. En el seu temps al meu càrrec viurà a l'hostatgeria, amb altres solters i solteres, comandaments superiors i mitjans de la mateixa empresa Fibracolor. La seva dinàmica d'aula estava esquitxada de novetats i reptes amb una gran capacitat de despertar constantment la inquietud dels primers hostes dels meus espais.
Ja he comentat que en un principi i durant molts anys, les meves aules només eren obertes a fills de productors, eufemisme amb el qual es coneixia els treballadors de la fàbrica. No serà fins a finals dels 70 que aquesta condició deixarà de filtrar l'alumnat que m'omple.
A la Joana Oliveda la recolzen altres professionals de l'ensenyament: el senyor Bonilla (que venia de l'Institut de Calella); posteriorment, el senyor Júlio Bielsa (especialista en Matemàtiques); el senyor Joan Vila (encarregat de l'Educació Física –aleshores simplement Gimnàstica-); el senyor Àngel Torrellas, professor de llatí, o el senyor Andreu (dissenyador en la secció d'estampats de Fibracolor que s'encarregava de les classes de dibuix).
Després d'aquell primer curs, la Fàbrica contacta amb els senyor Freixas i el senyor Espinet qui, amb el vistiplau de Madrid, organitzen una institució específica per preparar els meus alumnes de batxillerat. A aquesta institució li diran Cervantes (curiós però sense cap vinculació amb l'actual Instituto Cervantes). D'aquesta manera el meu espai es reservarà només per als petits.
Aquella institució i la seva tasca no arriben a bon port, és per això que Fibracolor derivarà els fills dels seus productors amb possibilitats de continuar amb èxit els seus estudis, a escoles de Girona; en un principi a la Salle, més endavant s'hi afegiran l'escola Vedruna, el Sagrat Cor, Montessori, Bell-lloc o Maristes. L'empresa es farà càrrec de les despeses de transport amb bus i del primer plat de la mitja pensió, sense oblidar una beca especial a qui ho aprovava tot, encara que fos al setembre.
Escuela Mixta Fibracolor, aquest fou el meu primer nom. Com totes les escoles d'aleshores, aquelles dues úniques aules amb què vaig començar, estaven presidides pel crucifix i les dues fotografies de rigor: Franco i José Antonio. Sortosament no recordo himnes ni banderes, ni llengües imposades, ni màximes dictades, ni desfilades pseudomilitars fora de temps i lloc; sí, no ens podíem deslliurar del bany religiós que ho omplia tot, però malgrat això, una pàtina de religió sempre a les mans de les mestres (curiosament al principi sempre foren senyoretes) més a prop de la vessant amorosa i comprensiva d'aquesta religió que de la vessant repressora i culpabilitzant. Sortosament, amb el pas del temps, fou la laïcitat la que els mateixos pares demanaren per als seus fills, allunyant la religió catequista de les classes, sense oblidar mai la seva influència social, cultural i artística en la nostra societat occidental.
Pissarres pintades a la paret de negre mat, el qual, a còpia de fer-se servir, s'enlluentia picant l'ullet als meus alumnes; armaris i taules de vinsada fòrmica gris i potes verdes; cadires, en els primers anys de tisora, i després amb el mateix gris i les mateixes vinses que les taules i els armaris; tinters de risc diari per cal·ligrafies inacabables de bon matí; durs guixos rectangulars, de calfreds i ganyotes en mans maldestres; i moltes ganes d'aprendre i de passar-ho bé.
Durant els primers anys, tot el material que es consumia a les meves primeres dues aules sortia de la Fàbrica. La llum, l'aigua, la calefacció, la neteja, les nòmines del personal, els llibres, els llapis, les gomes, els bolígrafs o els colors, tot sortia de la mateixa font, la protectora i materna Fàbrica. Si s'havia de pintar, si hi havia quelcom a reparar, o qualsevol inesperada factura per pagar, era a la porta de la Fàbrica on s'anava a picar. Ja fa molt temps que aquesta porta és tancada però ara, malauradament, ja és definitiu.
Molts són els professionals que han treballat a les meves aules però permeteu-me un record especial i afectuós per a les primeres senyoretes. La senyoreta Joana i la senyoreta Elisa que us he esmentat, però també la senyoreta Carme Guerri, la Glòria Montes, l'Amàlia Babot i, molt especialment, la senyoreta Victòria.
La senyoreta Victòria Mir i Costa va passar entre les meves aules molts i molts anys i serà de la seva mà que es produiran els principals canvis en el meu tarannà i funcionament, com el naixement d'una Associació de pares ben forta, a iniciativa de la qual l'escola començarà a créixer per posar el punt i final de l'educació dels seus alumnes als catorze anys; eren els anys de la famosa EGB. En aquest creixement no podem deixar de banda com des d'un principi, la Fàbrica i l'esforç que hi aboca.
Amb la marxa de la senyoreta Victòria pren el relleu en la direcció del centre en Quim Haro, estem parlant de 1987; serà en el seu mandat que l'escola agafa la dimensió actual assumint el desenvolupament de l'ESO, és a dir, escolaritat fins als setze anys; és també durant el seu mandat que l'escola esdevé Cooperativa de Pares i deixa el nom de Fibracolor per anomenar-se Brianxa. A l'any 1996 pren el relleu en Lluís Parera, que estirarà encara més el parèntesi d'anys que els alumnes passen entre les meves parets, en aquest cas per baix ja que s'organitza la llar d'infants. El relleu el dóna al 2004 en Xavi Castillo fins el 2010, moment en que comença en Xavi Manresa, el meu actual director.
El diccionari de la Llengua Catalana diu de Brianxa que és un vent fi i fresc. Alguns de molt entesos volen endevinar en aquest nom aquesta mena de brisa que, en baixar fins a la llera del riu, sempre hi bufa. Jo, que m'anomeno així, no n'estaria tan segura, però mentre en trobo l'explicació, aquesta... ja m'agrada.
Però la meva transcendència i la dels meus cinquanta anys, no radica en els càrrecs, ni en els personalismes, ni tan sols en protagonismes atzarosos, sinó en els alumnes que, a les meves aules, han crescut intel·lectualment i com a persones. Vull doncs, des d'aquest llibre tot just estrenat, donar veu a tota aquesta munió de generacions i promocions que han fet dels meus espais escenaris de maduració.
La veu de l'escola
Quim Haro
